La capital del nord / La capital del norte – Jordi Sellarès

La capital del nord

El cel, de color gris cendra, és un implacable turment de fum i boira, però encara, algun dia, el blau s’atreveix a mostrar-se quan surts al carrer i centenars de parells d’ulls, o milers, potser centenars de milers, tots, t’observen, amb aparent o total indiferència, aquests ulls resignats, derrotats i mancats de forces, però en altres hi veus la curiositat, la vivacitat, la seducció, i quan surts al carrer, quan et mescles amb la massa, espaordit al baixar sota terra i veure’ls també allà, com una marabunta cridanera, escruixint-te entre ells a cops de colze i no pocs insults, navegant entre la fortor que et fa perdre els sentits i els esgarips electrònics i la histèria, i descobreixes que, al final, ells i tu sou un, que t’has mimetitzat amb la massa, ets ella, flueixes amb ella, pujant i tornant a la superfície, on encara més centenars de milers de parells d’ulls passen a tota velocitat, en totes direccions, sense sentit i sense ni un segon que perdre, amb una pressa vital que els ha de dur no vulguis saber on, insultant-se, insultant-te i de cop et trobes que també tu, els insultes, a ells i a aquells que, com tu abans, encara no són la massa, encara viuen en la inòpia de la calma, però quina calma, et preguntes, quina calma es pot tenir entre aquests pinacles gegants, aquests colossos de formigó i vidre que estripen el cel i el fum i la boira, però és llavors quan recordes les teulades antigues, aquells ancians tranquils que et somriuen amb l’esquena mig encorbada, les joves rialleres i els homes humils que davant les brases veuen els nens amb els pantalons foradats i les galtes vermelles que corren amunt i avall per carrerons amb casetes mig reduïdes, les portes sempre obertes i els crits dels venedors ambulants que et saluden mentre tu t’asseus a un tamboret bevent una cervesa acaronat per la suau xafogor embrutida d’un capvespre qualsevol i llavors arribes a casa amb els pulmons mig pansits, la gola resseca, els ulls plorosos i vols marxar, marxar el més lluny possible d’aquesta urbs bestial, però llavors, a centenars de milers de kilòmetres de distància hi penses i plores aquelles llàgrimes d’estranya nostàlgia cap allò que has odiat tan com només es pot odiar allò que realment estimes, aquella bestial bellesa que només es troba en alguns racons de l’infern. O a la capital del nord.

—-
La capital del norte

El cielo, color ceniza, es un implacable tormento de humo y niebla, pero algún día, todavía, el azul osa mostrarse cuando sales a la calle y cientos de pares de ojos, o miles, quizá cientos de miles, todos, te observan, con aparente o total indiferencia, estos ojos resignados, derrotados y sin fuerza, pero en otros ves la curiosidad, la vivacidad, la seducción, y cuando sales a la calle, cuando te mezclas con la masa, aterrorizado al bajar bajo tierra y verlos también allí, cual marabunta ensordecedora, quebrantándose entre ellos a codazos y no pocos insultos, navegando entre el hedor que te hace perder los sentidos y los graznidos electrónicos y la histeria, y descubres que ellos y tú sois uno, que te has mimetizado con la masa, eres ella, fluyes con ella, volviendo a la superfície, donde todavía más cientos de miles de pares de ojos pasan a toda velocidad, a todas direcciones, sin sentido y sin un segundo que perder, con una prisa que los debe llevar no quieras saber dónde, insultándose, insultándote y te encuentras de repente insultándoles, a ellos y a aquellos que, como tú antes, aún no forman parte de la masa, que aún viven en la inopia de la calma, pero qué calma, te preguntas, qué calma se puede tener entre estos pináculos gigantes, estos colosos de cristal y hormigón que desgarran el cielo y el humo y la niebla, pero es entonces cuando recuerdas los antiguos tejados, esos ancianos apacibles que te sonríen con la espalda curvada, las jóvenes jocosas y los hombres humildes que delante de las brasas ven a los niños con los pantalones agujereados y las nalgas rojas correr arriba y abajo por callejuelas con casitas medio derruidas, las puertas siempre abiertas y los gritos de los vendedores ambulantes que te saludan mientras tú te sientas en un taburete bebiendo una cerveza acariciado por el suave bochorno embrutecido de un atardecer cualquiera y luego llegas a casa con los pulmones medio mustios, la garganta reseca, los ojos llorosos y quieres irte, irte lo más lejos posible de esta urbe bestial, pero entonces, a cientos de miles de kilómetros de distancia lo recuerdas y lloras ésas lágrimas de extraña nostalgia hacia eso que has odiado tanto como sólo se puede odiar aquello que realmente quieres, aquella belleza bestial que sólo se puede encontrar en algunos rincones del infierno. O en la capital del norte.

Submit your comment

Please enter your name

Your name is required

Please enter a valid email address

An email address is required

Please enter your message

Acrocorinto © 2018 All Rights Reserved

http://acrocorinto.com/wp-content/uploads/2011/12/acrocorinto3.jpg

Designed by WPSHOWER

Powered by WordPress